Debian – 2. Procés d’instaŀlació

Com ja s’ha dit abans, farem servir la imatge de CD (CD1) de la versió Estable de Debian GNU/Linux, que actualment és la versió 6, Squeeze. Si voleu fer servir un altre mètode, com el DVD o l’instaŀlador per Internet «netinstall», el procés és molt similar. O fins i tot podeu instaŀlar la versió En Proves directament, tot i que no és del tot recomanable perquè a vegades no funciona del tot bé. Però si voleu instaŀlar «testing» de totes maneres, les imatges «netinstall» són la millor opció ja que el programari queda antic molt ràpidament.

Aquí instaŀlarem GNOME, l’entorn d’escriptori més utilitzat a Ubuntu i a altres distribucions populars com Fedora o Linux Mint. Per defecte, si no especifiquem el contrari, Debian instaŀlarà GNOME. Per l’altra banda, si volem instaŀlar KDE, XFCE o LXDE, haurem de fer servir una imatge «netinstall» (ja que la imatge de CD1 és preparada per a GNOME) i un cop a la pantalla inicial haurem de clicar dins «Advanced Options» i a «Alternative Desktop Environments». Ens portarà a un petit menú on podrem escollir entre KDE, XFCE i LXDE. Un cop escollim un dels tres, ens portarà a una pàgina similar a la principal, i només cal clicar «Install».

Nota important: Cal tenir espai lliure preparat per a Debian. L’ideal seria deixar un mínim de 10 GiB lliures per a la instaŀlació. No cal crear les particions, les crearem durant el procés de particionament. Però si no tenim espai, moure les particions i canviar la seva mida és arriscat durant el procés d’instaŀlació. I si voleu que el «bootloader» GRUB 2 de Debian GNU/Linux sigui el que carregui al engegar l’ordinador, és preferible que tingueu una mica d’espai al principi del disc dur (uns 100 o 200 MiB lliures al principi de tot) i un màxim de dues particions primàries fetes. Consell: Fent servir una partició «Extended», podem crear un nombre infinit (teòricament) de particions virtuals, que funcionen amb tots els sistemes Linux.

Segona nota important: El Master Boot Record o MBR, que es fa servir en general (necessari per a sistemes Windows) només permet l’ús de quatre particions principals. És per això que nosaltres farem servir una partició principal com a /boot i una altra partició principal del tipus «extended», que ens permetrà tenir moltes més particions virtuals (però que funcionen igual de bé) a dins. Així, només tenint espai per dues particions principals, nosaltres en farem quatre (/boot, /, /data i swap).

Primer de tot, hem de tenir a mà el nostre disc i l’ordinador al que volem instaŀlar Debian apagat per a continuar. Un cop iniciem l’instaŀlador, ens sortirà un menú com el següent.

Al llarg d’aquesta guia farem servir l’instaŀlador en text, és a dir, sense fer servir ratolí. Ho farem així perquè la resolució de l’instaŀlador és 800*600 i fer servir el ratolí en una pantalla tant petita és més aviat incòmode. A més a més, l’instaŀlador gràfic és una mica més lent, tant en carregar com en la configuració. Fent servir les tecles de direcció i el teclat es va molt més ràpid. Però podeu fer servir el mètode que vulgueu, com si no voleu fer servir el CD1 i us decidiu per un altre. Tingueu en compte però que llavors el procés d’instaŀlació pot variar una mica.

Un cop escollim «Install», ens portarà a la següent pantalla, on podrem escollir quin idioma volem fer servir durant la configuració de l’instaŀlador. Un cop hàgim escollit Català, el procés ja estarà completament en el nostre idioma.

Ara cal seleccionar dins quin fus horari estem, en altres paraules, dins quin estat estem vivint.

I també quin mapa de teclat utilitzem. Si no n’esteu segurs, gairebé tots els portàtils i ordinadors que es venen a Espanya tenen mapa de teclat Espanyol.

El pas següent és detecció del vostre maquinari. El més probable és, ja que Debian ve per defecte sense cap controlador privatiu, que hàgim baixar el controlador que necessitem per a poder connectar-nos a Internet sense cables durant el procés d’instaŀlació. Si ho desitgem així, cal anar a l’apartat «kernel» dins packages.debian.org, on trobarem tots els paquets que comencen amb la paraula «firmware». Si en necessiteu algun, l’instaŀlador us ho dirà. Què cal fer? Doncs apuntar el seu nom, descarregar-lo i posar-lo dins un llapis usb. Així, l’instaŀlador podrà fer servir connexions sense cables. Una altra opció és fer servir una connexió en cable o l’instaŀlador de DVD, que ens permetrà instaŀlar Debian sense connexió a Internet. En ambdós casos, un cop tinguem el nou sistema Debian podrem instaŀlar els controladors privatius si els necessitem.

Un cop fet això, el següent pas és automàtic: càrrega de llibreries i eines per a continuar la instaŀlació.

I ara cal connectar-nos a Internet. Ens demanarà quin mètode volem fer servir: O bé connexió per cable, anomenada ethernet o eth0, o bé connexió sense cables, anomenada wireless o wlan0. Si no voleu connectar-vos a Internet, premeu la tecla «Esc» o «Escape» i aneu a on diu quelcom similar a «Continuar sense connexió a Internet». Per altra banda, si us voleu connectar a Internet (recomanable), cal indicar els paràmetres necessaris. El funcionament és fàcil, no hi ha pèrdua. Un cop fet, intentarà connectar-se al servidor de Debian. Si ho hem fet bé, tot hauria de funcionar com es pot veure.

Nota important: Degut a l’estricte compromís per part de Debian cap al programari lliure, a les imatges d’instal·lació no s’inclouen els controladors i paquets privatius. Si Debian no pot escanejar per connexions sense fil, el més probable és que el vostre ordinador en necessiti. Si no sabeu quin necessiteu, aquí en teniu detalls i aquí en teniu una explicació en anglès. Els podeu carregar des d’un llapis USB, o fer servir un cable LAN directament al mòdem.

Després de connectar-nos a Internet, ara toca posar nom al nostre nou sistema.

També s’ha d’introduir el nom del nostre domini, que en gran part dels casos no és important. Us el podeu inventar, si voleu.

Un cop fet, ara hem de crear els usuaris. No només crearem el nostre, sinó que també crearem l’usuari «root», també anomenat «superuser». Aquest és el que s’utilitza quan executem comandaments amb «sudo», o quan obrim eines del sistema com Synaptic o el Gnome Partition Editor. El seu nom d’usuari és «root» i no es pot canviar, però se li ha d’assignar una contrasenya.

Després de crear el super usuari, cal crear el nostre usuari. Primer hem d’introduir el nostre nom complet, és a dir, nom i cognoms, utilitzant majúscules, espais i accents. Aquesta informació es farà servir per la secció Sobre Mi i, si es desitja, per a signar correus via Evolution així com a la pantalla d’inici on s’escull usuari.

I ara introduirem el nostre nom d’usuari, que ha de contenir només lletres en minúscula i nombres. Espais, signes i un nombre com a caràcter inicial no són permesos.

Ara hem d’introduir la nostra contrasenya d’usuari, utilitzada per entrar al sistema.

Un cop creats els usuaris, ara toca configurar el rellotge. Cal indicar la zona o el país a on vivim, ja que el nostre fus horari pot variar.

Després de la configuració de l’Internet, dels usuaris i del rellotge, el que falta és particionar el disc dur per a la còpia i instaŀlació de fitxers. Primer es carreguen les eines particionadores.

I ara toca especificar com volem particionar el nostre disc dur per a la instaŀlació. Farem servir el mètode de partició Manual. Per què? Doncs perquè l’automàtic o guiat s’allunyen una mica dels nostres objectius. Per exemple, l’automàtic fa servir ext3 enlloc d’ext4, tot i que l’ext4 ja no és inestable. Si voleu podeu fer servir el sistema guiat fent servir espai lliure del vostre disc dur, però aquí us mostrarem com fer-ho d’una manera més eficient.

Ara seleccionem el disc dur a on volem instaŀlar el nou sistema Debian.

En el nostre cas, el disc dur és buit. És per això que hem de crear una taula de particions en aquest dispositiu, és a dir, el Master Boot Record (MBR). Però no us hi capfiqueu, amb això. Si ja teniu el vostre disc dur particional, no cal fer-ho. Més aviat, si ho féssiu, es formataria tot el vostre disc dur i perdríeu totes les vostres dades.

Un cop tinguem la taula de particions feta, podrem veure les nostres particions. Si ja tenim algun altre sistema operatiu instaŀlat, veurem les altres particions ocupades. Seleccionem l’espai lliure (mínim 10 GiB per a poder instaŀlar el sistema).

Nota: Aquí farem servir particions per a /boot, / i /data. La partició / és necessària, la partició /boot és útil si fem servir més d’un sistema operatiu (ja sigui GNU/Linux, GNU/BSD, Mac, Windows, etc.) i volem fer servir Debian com a sistema d’arrencada per als altres (GRUB). Això és recomanable, ja que és molt estable i funciona molt bé, detectant tot tipus de sistemes paraŀlels. I finalment, la partició /data és també útil si treballem constantment amb diferents sistemes GNU/Linux (atenció, sistemes Windows no poden llegir particions ext4!), ja que ens permet compartir fitxers personals. Totes les carpetes ocultes dins de /home no es comparteixen, però les carpetes Vídeos, Documents, Fotos, Baixades, Música, Escriptori, etc. (dins /data/*) són les mateixes de sistema a sistema. Una altra opció és fer servir /home enlloc de /data i també compartir les configuracions d’usuari, tot i que a vegades la compartició de configuracions entre diferents sistemes GNU/Linux pot provocar alguns problemes. Però si planegem, per exemple, fer servir dos sistemes Debian, no significaria cap maldecap. Compartir-les entre dos distribucions GNU/Linux diferents ens donaria problemes innecessaris.

Ara crearem la partició /boot, que ha de tenir un mínim de 100 MiB. Escollim Crea una nova partició.

A l’apartat de mida, especifiquem 0.1 GB (~100MB). Important: En anglès (i en l’instaŀlador en català també) la coma és un punt, i el punt és una coma. És a dir, el nombre mil (amb dos decimals) seria 1,000.00, enlloc de 1.000,00.

Aquesta serà partició primària, i no lògica. Per què? Doncs perquè d’aquesta manera la podrem marcar com a «boot», és a dir, que serà la partició d’arrencada. Així, quan engeguem l’ordinador, aquesta serà la partició encarregada del GRUB bootloader, i es carregarà la configuració que tinguem dins /boot/grub/. Si ho tinguéssim en una partició lògica, podria ser que la marca «boot» no tingués efecte. D’aquesta manera ens assegurem que funcioni.

Escollim que es coŀloqui al principi, de manera que sigui més ordenat. Com que mai necessitarem canviar-ne la mida, ens serà més còmode. (Si pot ser, coŀloqueu-la al principi de tot el disc dur. Això és perquè si la posem pel mig i després, ordenant particions, la movem, se li canviarà el codi UUID i el GRUB ens dirà: no trobo la partició marcada com a «boot».)

Ara ens sortirà la pantalla d’edició de la partició. Encara no ha estat feta, però ara toca acabar els últims retocs. Primer, canviem el sistema de fitxers a ext4. Ext3 és el que es fa servir per defecte, però ext4 és un xic més ràpid i, sobretot, triga molt menys en quant a comprovacions de disc. Se’n fa una cada vint engegades, així que és important.

Ara cal canviar el punt de muntatge. El canviem a /boot.

Finalment, escollim «S’ha finalitzat la configuració de la partició».

Ara crearem l’àrea d’intercanvi, al final de tot (per ser ordenats, i també és més còmode). Si ja en tenim una d’un altre sistema operatiu, no cal fer-ne. Només cal seleccionar la que ja està creada i fer-la servir. La farem servir com a partició lògica, per no ocupar una partició primària més.

Els passos són molt senzills i semblants als d’abans.

I ara cal fer la partició imprescindible, la partició per a /, a on s’instaŀlaran els fitxers del sistema. Aquí la fem d’uns 5 GB, però el seu volum pot anar des d’uns tres fins a uns vint depenent de les vostres necessitats. Al voltant d’uns 10 GB és més que suficient per a l’usuari mitjà.

(Recordeu canviar el sistema de fitxers a ext4!)

Ens hauríem de quedar amb una taula de particions similar a la següent:

Un cop fetes aquestes tres particions, ara ja només ens cal fer la partició per a /data, on es guardaran tots els nostres fitxers incloent música, documents, fotografies… (però no les configuracions, per això ho fem!). Per defecte, no hi ha cap opció per a fer-ho automàtic com amb /boot, així que ho haurem de fer pel nostre compte. Creem una nova partició lògica.

Volem fer servir aquesta partició per a fitxers grans, com peŀlícules, música i imatges, així que ens interessa fer-la gran. La seva grandària serà «max», és a dir, tot l’espai lliure que hi ha en aquell racó que hem deixat. Vosaltres podeu escollir la mida que vulgueu, no hi ha mínim. Però segur que fareu servir una bona quantitat d’espai, com a mínim. Es pot engrandir més endavant, no us en preocupeu.

Aquesta partició també la farem ext4, i seleccionarem com a punt de muntatge /data. Aquest, com hem dit abans, no apareixerà entre els predeterminats, l’escriurem manualment.

Ens hauria de quedar quelcom semblant al següent.

Ara, el que veurem serà la taula de particions que hem creat. Ens assegurem que ho hàgim fet bé i escollim «Finalitza la partició i escriu els canvis al disc», que crearà les particions que li hem indicat.

Crear-les serà uns minuts. Com més grans les hàgim fet, més trigarà. Però no hauria de tardar més de cinc o deu minuts.

Un cop creades totes les particions, Debian ja està llest per a instaŀlar el sistema base. Automàticament carregarà les eines necessàries per al procés.

Ara ens preguntarà si volem analitzar un altre CD o DVD per a carregar paquets. Si volem, es pot carregar el DVD de Debian estable i carregar-ne els paquets. Aquí farem servir la xarxa, per tenir més actualitzacions.

I, després d’això, ens preguntarà si volem fer servir una rèplica de xarxa o «mirror», és a dir, descarregar els paquets i actualitzacions d’Internet per a tenir-ne les últimes versions. Com que ara hem fet servir el CD, necessitem connexió a Internet per a instaŀlar GNOME. Però podem fer servir el DVD de Debian estable per a carregar-lo.

Ara escollim quin servidor volem fer servir. Tots funcionen igual de bé, però millor si escollim un Espanyol ja que així les descàrregues seran més ràpides. Un cop dins la categoria Espanya, és igual quin servidor escollim, tots ens haurien d’anar igual de bé.

ftp.es.debian.org és l’oficial, però és el que normalment està més carregat. Escollir algun altre servidor és una bona opció.

Tot seguit ens preguntarà si volem utilitzar un servidor intermediari d’HTTP per a accedir als repositoris. No cal posar res per a què funcioni, si ho deixem en blanc no se’n fa servir cap. Si voleu fer-ho servir, com vulgueu.

Després s’analitzaran les rèpliques en busca dels paquets i actualitzacions. Es descarregaran uns fitxers que contindran la llista completa de tots els paquets i les seves versions, per a que Debian pugui calcular quines versions són les més noves i millors.

Un cop hàgim contactat amb el servidor, ens preguntarà si volem participar a l’enquesta de popularitat de paquets. La decisió és personal, però participar-hi significaria ajudar a la comunitat de Debian a conèixer quins paquets són més utilitzats i, per tant, més importants de cara al futur. És una manera de posar el nostre gra de sorra per ajudar.

Ara que ja tenim la llista de tots els paquets i tenim accés a Internet, cal escollir quins paquets instaŀlarem. Per a seleccionar o deseleccionar, farem servir l’espaiador (tecla d’espai) i clicarem Intro per a acceptar. Els apartats són:

Entorn d’escriptori gràfic. Instaŀlarà l’entorn d’escriptori que hàgim escollit al principi, com ja vàrem escollir. Si no hem especificat el contrari, instaŀlarà GNOME.
Servidor web / d’impressió / de DNS / de SSH, Base de dades SQL. Aquestes són eines avançades per a fer servir Debian com a servidor o base de dades. Debian estable ha estat reconeguda com a millor distribució per a servidors el 2011, però no ho instaŀlarem ja que no ho farem servir per a instaŀlar Debian com a escriptori.
Portàtil. Instaŀlarà eines útils pròpies de portàtils, que no són necessàries però potser es facin servir. Eines com la pestanya «En Bateria» dins l’Estalviador d’energia tenen funcions com què es vol fer quan la pantalla del portàtil es tanca.
Utilitats estàndard del sistema. Aquest apartat ha de ser instaŀlat per força, ja que inclou paquets importants com els editors de text vi i nano, l’editor de particions e2fsprogs, etcètera.

Un cop fet, es descarregaran els fitxers necessaris. Depenent de la velocitat de descàrrega de la nostra connexió a Internet, el temps que això trigarà pot variar. Baixant a uns 500 KB/s, normalment triga uns vuit minuts.

Tot seguit, i sense necessitar la nostra confirmació, començarà a instaŀlar els paquets descarregats. Aquest procés trigarà uns cinc minuts si hem escollit només el Sistema base, però si hem escollit instaŀlar un Entorn d’escriptori trigarà uns vint o trenta minuts com a mínim.

Després es configurarà GRUB, el gestor d’engegada o bootloader de GNU. Primer intentarà trobar tots els sistemes operatius que tenim dins el nostre disc dur, i llavors ens preguntarà si volem instaŀlar-lo. D’aquesta manera, si veiem que no funciona com ens agradaria o no el volem instaŀlar, podem dir que no. Instaŀlar-lo és recomanable, tot i que ja en tinguem un instaŀlat, ja que funciona molt bé amb Debian. A més a més, Debian inclou una versió nova de GRUB, així que ens assegurem que funcioni. I ja que hem creat una partició primària /boot al principi del nostre disc dur, ens serà molt útil i segur.